Hipocresia

Una conversa qualsevol:

-On se celebren els jocs olímpics d’enguany?
-Em sembla que a la Xina, però no ho tinc clar, no se’n parla gaire als mitjans.
-Ah, està bé, la Xina és un bon lloc...
-Sí?, tu creus?...l’altre dia vaig llegir que s’hi vulneren contínuament els drets humans.
-Bé, però segurament que els serà beneficiós el contacte amb el món occidental civilitzat.
-Jo no ho tinc tant clar, diuen que els EUA tenen una presó a una badia de l’illa de Cuba, on hi ha tancats centenars de persones acusades de ser “combatents enemics”. Es veu que s’hi practiquen diverses formes de tortura.
-Ara que ho dius, em sona que a l’època dels jocs olímpics de Barcelona, molts independentistes catalans van ser detinguts i torturats per la seva ideologia.
-Saps què en penso, tot plegat demostra la hipocresia que ens envolta. Segurament els jocs es fan on es fan perquè es tracta d’un mercat emergent on milions de persones poden entrar al sistema capitalista per continuar engreixant les butxaques d’uns pocs, els drets humans els importen ben poc!
-Tens tota la raó, en una cosa i en l’altre. La hipocresia dels governs i dels mitjans de comunicació que denuncien certs comportaments només quan els hi convé; i la hipocresia del COI i tots el governs, posant els seus interessos per davant de les injustícies.
-Només em queda una esperança, espero que la delegació espanyola faci llufa, seria insuportable una altre onada espanyolista!

-Ai mare!, en fi, tard o d’hora aconseguirem que el vent ens bufi a favor

La ratafia segons Cinto Verdaguer

“Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten.
-Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se’n diu?
-És una beguda que nosaltres ens fem –respongué el masover.
-I no té nom? –replicà un dels bisbes.
-Jo no n’hi sé cap –respongué el pagès.
Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres –digué el bisbe- Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
-Rata fiat! (queda firmat).
Amb l’aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.”

(Extret de "El llibre de la ratafia" de Jaume Fàbrega)

...i pel que fa a la ratafia del Baix Fluvià, després de collir les herbes i tallar-les en les porcions corresponents, ara ja macera a sol i serena durant almenys 40 dies...a finals d’estiu ja la podrem tastar!

Salut i ratafia!

Sortida al Puig Segalar!

http://salvemelterraprim.blogspot.com

Ni oblit, ni perdó!

Ja no puc veure més enllà
dels teus ulls que m'estan mirant,
quants cops hem hagut de callar?
He estat un temps sense pensar
somriures que no tornaran
he estat un temps sense parlar.

No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat,
com jo que sempre el duc
dins el meu cap.
La gent es pregunta
com sóc capaç d'odiar,
si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat.

No tingues por (Obrint Pas)

Sant Miquel de Castelló, "Falgars"

Divendres passat hi vaig ser, feia uns quants anys que no hi posava els peus.

Per a molts ha estat, és i serà com una segona casa.

Nostàlgia i records.

“Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec

que en farà ressons de guerra

a les parets de Tavartet.

Des de Sau a la Cellera,

des del Far al Matagalls,

el trabuc d’en Serrallonga

tornarà als amagatalls.

Torna, torna Serrallonga

que l’alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran.”

Esquirols

Plantació d'oliveres

Dissabte passat va ser un d’aquests dies de treball familiar; néts, fills, pares i avis i la gran ajuda de quatre lituans que, tot sigui dit, van acabar fent bona part de la feina més feixuga. La jornada “laboral”, va durar de sol a sol. Ens vam trobar a quarts de vuit del matí a casa els meus avis per començar a carregar les oliveres al remolc, amb l’objectiu de repartir-les a les diferents regues. Prèviament, amb l’ajuda d’unes canyes ben mesurades, s’anava marcant el lloc on s’havia de col·locar cada olivera. A mesura que els arbres ja estaven al seu lloc, amb l’ajuda d’una aixada, s’anaven plantant, d’un en un i catxant bé la terra perquè quedessin ben agafats. Posteriorment, una màquina tota estranya, anava clavant les estaques que, prèviament, també havíem carregat, transportat i repartit. Quina sort en tenim d’algunes màquines!...sinó encara estaríem picant amb el magall! Un cop plantada l’olivera i clavada l’estaca, vam procedir a lligar-les, no fos cas que una tramuntanada sobtada trenqués els fràgils troncs de les joves oliveres. Finalment vam podar-les totes per reduir l’efecte del vent i per afavorir el seu bon creixement. Evidentment, tot això va anar acompanyat d’un bon esmorzar i un dinar prou consistent per mantenir les forces altes.

El resultat final són 820 oliveres repartides en 27 rems. Per fer aquesta feina vam practicar una colla de verbs: matinar, carregar, transportar, marcar, repartir, esmorzar, plantar, catxar, dinar, clavar, estacar, podar, recollir, comptar, caminar,...i finalment, descansar.
I ara, a esperar que el temps empordanès les acompanyi i els hi doni llarga vida...mentre anàvem treballant pensava: qui sap si alguna d’aquestes oliveres arribarà a ser mil·lenària? imagineu-vos les coses que podria veure i les històries que podria explicar...

.

Acabo el text agafant un poema dedicat a l'olivera, és d'en Celdoni Fonoll:

.

D'enllà dels segles,

salut mediterrània.

Verdor argentada.

Salvem el Terraprim

La setmana passada es feia la presentació pública de la plataforma Salvem el Terraprim, la qual aglutina gent de diversos pobles situats entre el Baix Fluvià i el Baix Ter, i que té com a principal objectiu aturar el projecte de parc eòlic planificat a la Serra de Valldevià (de Ventalló a Tor) a cavall entre l'Alt i el Baix Empordà. La plataforma ha redactat un manifest amb una petita explicació inicial i nou punts d'oposició al projecte. D'entre aquests nou punts, m'agradaria destacar-ne dos de naturalesa tècnica que, sota el meu punt de vista, ja haurien de suposar la paralització del projecte:

1. La situació dels aerogeneradors i de tots els altres elements del parc es troba, quasi en la seva totalitat, en uns terrenys forestals que es van calcinar per culpa de l'incendi forestal provocat al voltant de mitjanit d'un ventós dia d'inicis d'agost del 2006. Segons la llei estatal "10/2006 de 28 de abril, de Montes", "...es prohibeix el canvi d'ús forestal dels terrenys forestals incendiats durant almenys 30 anys, així com la realització de qualsevol activitat que sigui incompatible amb la regeneració de la coberta vegetal..." Si el fet de instal·lar-hi una indústria de producció elèctrica juntament amb tots els moviments de terra i les noves pistes de més de 10 metres d'amplada no incompleix aquesta llei...jo ja no entenc res!


2. Segons reconeix la mateixa empresa promotora (ENDESA) en l'estudi d'estimació dels recursos eòlics, "...de l'estació anemomètrica de Ventalló no s'adjunten dades de mesura, perquè encara no es té un període representatiu...per tant s'utilitzaran les mesures registrades per l'estació de Roses...". És a dir, ens estan dient que han fet l'estimació de producció elèctrica amb unes dades recollides a un emplaçament molt més ventós que on es pretén ubicar el parc i, tot i això, els hi ha sortit una producció neta de 2.300 hores equivalents/any, quan el mínim recomenable és 2.100. Segurament amb els dades reals de la zona no surten els números.

Aquests haurien de ser dos aspectes tècnics prou contundents per poder aturar el projecte...el proxims dies us aniré exposant la resta d'arguments utilitzats per la plataforma.