Fins fa un mes Croàcia era un país llunyà, de fet, fa dos mesos, abans de començar a imaginar-me que hi aniria de vacances, m’hagués costat feines i treballs situar-la en un mapa mut. Com passa en moltes destinacions, un cop hi has estat i ho coneixes un xic, et canvia considerablement la percepció. Ara penso en Croàcia i hi veig un país proper, com el nostre, mediterrani en quasi tot: gent, costums, gastronomia, construcció, paisatge, clima,...i en les parts més interiors i amagades, lloc de transició a terres més frescals i humides, de latitud superiors, ja amb gents, costums, gastronomies, construccions, paisatges i climes diferents.
Croàcia té una població propera als 4.600.000 habitants, i des de la desintegració de Iugoslàvia i la posterior independència, té com a veïnes Eslovènia, Hongria, Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina.
Una mica d’història
Com a bon país mediterrani, Croàcia ha estat terra de pas de molts pobles i cultures al llarg de la seva història. A principis del segle X va perdre la seva independència i per conquestes reials, es va unir a Hongria. La part occidental del país va restar sota domini venecià durant molt de temps, mentre que d’altres parts del país van ser ocupades pel turcs. Al final de la primera guerra mundial, després de 900 anys, Croàcia va proclamar la independència, tot i que aquesta va durar pocs mesos, ja que van entrar a formar part d’un sol estat juntament amb Eslovènia i Sèrbia. Aquests fets van acabar amb el naixement de Iugoslàvia. Després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la dissolució de la Unió Soviètica (1991), Esl
ovènia, Croàcia i Macedònia, van proclamar-se independents després de la celebració de referèndums. Però una fracció sèrbia, recolzada per l’Exèrcit Popular de Iugoslàvia, es va revelar i va provocar una guerra civil. A Eslovènia la guerra només va durar sis dies, però a Croàcia l’enfrontament es va allargar molt més, i fins i tot la ciutat de Dubrovnik va resistir els atacs durant set mesos. Cinc anys més tard, l’exèrcit croata va alliberar els territoris ocupats pels serbis i els va reunificar, tot i que alguna part encara va continuar sota supervisió de les Nacions Unides fins el 1998. Avui es pot dir que el turisme ha permès que a la zona costanera no quedi ni rastre de la guerra, en canvi a l'interior, més pobre, sí que és fàcil trobar-hi restes del conflicte.
