Plantació d'oliveres

Dissabte passat va ser un d’aquests dies de treball familiar; néts, fills, pares i avis i la gran ajuda de quatre lituans que, tot sigui dit, van acabar fent bona part de la feina més feixuga. La jornada “laboral”, va durar de sol a sol. Ens vam trobar a quarts de vuit del matí a casa els meus avis per començar a carregar les oliveres al remolc, amb l’objectiu de repartir-les a les diferents regues. Prèviament, amb l’ajuda d’unes canyes ben mesurades, s’anava marcant el lloc on s’havia de col·locar cada olivera. A mesura que els arbres ja estaven al seu lloc, amb l’ajuda d’una aixada, s’anaven plantant, d’un en un i catxant bé la terra perquè quedessin ben agafats. Posteriorment, una màquina tota estranya, anava clavant les estaques que, prèviament, també havíem carregat, transportat i repartit. Quina sort en tenim d’algunes màquines!...sinó encara estaríem picant amb el magall! Un cop plantada l’olivera i clavada l’estaca, vam procedir a lligar-les, no fos cas que una tramuntanada sobtada trenqués els fràgils troncs de les joves oliveres. Finalment vam podar-les totes per reduir l’efecte del vent i per afavorir el seu bon creixement. Evidentment, tot això va anar acompanyat d’un bon esmorzar i un dinar prou consistent per mantenir les forces altes.

El resultat final són 820 oliveres repartides en 27 rems. Per fer aquesta feina vam practicar una colla de verbs: matinar, carregar, transportar, marcar, repartir, esmorzar, plantar, catxar, dinar, clavar, estacar, podar, recollir, comptar, caminar,...i finalment, descansar.
I ara, a esperar que el temps empordanès les acompanyi i els hi doni llarga vida...mentre anàvem treballant pensava: qui sap si alguna d’aquestes oliveres arribarà a ser mil·lenària? imagineu-vos les coses que podria veure i les històries que podria explicar...

.

Acabo el text agafant un poema dedicat a l'olivera, és d'en Celdoni Fonoll:

.

D'enllà dels segles,

salut mediterrània.

Verdor argentada.