La ratafia segons Cinto Verdaguer

“Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten.
-Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se’n diu?
-És una beguda que nosaltres ens fem –respongué el masover.
-I no té nom? –replicà un dels bisbes.
-Jo no n’hi sé cap –respongué el pagès.
Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres –digué el bisbe- Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
-Rata fiat! (queda firmat).
Amb l’aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.”

(Extret de "El llibre de la ratafia" de Jaume Fàbrega)

...i pel que fa a la ratafia del Baix Fluvià, després de collir les herbes i tallar-les en les porcions corresponents, ara ja macera a sol i serena durant almenys 40 dies...a finals d’estiu ja la podrem tastar!

Salut i ratafia!