A vegades fa gràcia sortir a la tele...

Dia intens de lluita i reivindicació...

A les 19h a Viladamat...


A les 21:30 a Figueres...

Hrvatska (1ª part): Introducció i història

Fins fa un mes Croàcia era un país llunyà, de fet, fa dos mesos, abans de començar a imaginar-me que hi aniria de vacances, m’hagués costat feines i treballs situar-la en un mapa mut. Com passa en moltes destinacions, un cop hi has estat i ho coneixes un xic, et canvia considerablement la percepció. Ara penso en Croàcia i hi veig un país proper, com el nostre, mediterrani en quasi tot: gent, costums, gastronomia, construcció, paisatge, clima,...i en les parts més interiors i amagades, lloc de transició a terres més frescals i humides, de latitud superiors, ja amb gents, costums, gastronomies, construccions, paisatges i climes diferents.

Croàcia té una població propera als 4.600.000 habitants, i des de la desintegració de Iugoslàvia i la posterior independència, té com a veïnes Eslovènia, Hongria, Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina.

Una mica d’història

Com a bon país mediterrani, Croàcia ha estat terra de pas de molts pobles i cultures al llarg de la seva història. A principis del segle X va perdre la seva independència i per conquestes reials, es va unir a Hongria. La part occidental del país va restar sota domini venecià durant molt de temps, mentre que d’altres parts del país van ser ocupades pel turcs. Al final de la primera guerra mundial, després de 900 anys, Croàcia va proclamar la independència, tot i que aquesta va durar pocs mesos, ja que van entrar a formar part d’un sol estat juntament amb Eslovènia i Sèrbia. Aquests fets van acabar amb el naixement de Iugoslàvia. Després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la dissolució de la Unió Soviètica (1991), Eslovènia, Croàcia i Macedònia, van proclamar-se independents després de la celebració de referèndums. Però una fracció sèrbia, recolzada per l’Exèrcit Popular de Iugoslàvia, es va revelar i va provocar una guerra civil. A Eslovènia la guerra només va durar sis dies, però a Croàcia l’enfrontament es va allargar molt més, i fins i tot la ciutat de Dubrovnik va resistir els atacs durant set mesos. Cinc anys més tard, l’exèrcit croata va alliberar els territoris ocupats pels serbis i els va reunificar, tot i que alguna part encara va continuar sota supervisió de les Nacions Unides fins el 1998. Avui es pot dir que el turisme ha permès que a la zona costanera no quedi ni rastre de la guerra, en canvi a l'interior, més pobre, sí que és fàcil trobar-hi restes del conflicte.

Hipocresia

Una conversa qualsevol:

-On se celebren els jocs olímpics d’enguany?
-Em sembla que a la Xina, però no ho tinc clar, no se’n parla gaire als mitjans.
-Ah, està bé, la Xina és un bon lloc...
-Sí?, tu creus?...l’altre dia vaig llegir que s’hi vulneren contínuament els drets humans.
-Bé, però segurament que els serà beneficiós el contacte amb el món occidental civilitzat.
-Jo no ho tinc tant clar, diuen que els EUA tenen una presó a una badia de l’illa de Cuba, on hi ha tancats centenars de persones acusades de ser “combatents enemics”. Es veu que s’hi practiquen diverses formes de tortura.
-Ara que ho dius, em sona que a l’època dels jocs olímpics de Barcelona, molts independentistes catalans van ser detinguts i torturats per la seva ideologia.
-Saps què en penso, tot plegat demostra la hipocresia que ens envolta. Segurament els jocs es fan on es fan perquè es tracta d’un mercat emergent on milions de persones poden entrar al sistema capitalista per continuar engreixant les butxaques d’uns pocs, els drets humans els importen ben poc!
-Tens tota la raó, en una cosa i en l’altre. La hipocresia dels governs i dels mitjans de comunicació que denuncien certs comportaments només quan els hi convé; i la hipocresia del COI i tots el governs, posant els seus interessos per davant de les injustícies.
-Només em queda una esperança, espero que la delegació espanyola faci llufa, seria insuportable una altre onada espanyolista!

-Ai mare!, en fi, tard o d’hora aconseguirem que el vent ens bufi a favor

La ratafia segons Cinto Verdaguer

“Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten.
-Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se’n diu?
-És una beguda que nosaltres ens fem –respongué el masover.
-I no té nom? –replicà un dels bisbes.
-Jo no n’hi sé cap –respongué el pagès.
Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres –digué el bisbe- Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
-Rata fiat! (queda firmat).
Amb l’aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.”

(Extret de "El llibre de la ratafia" de Jaume Fàbrega)

...i pel que fa a la ratafia del Baix Fluvià, després de collir les herbes i tallar-les en les porcions corresponents, ara ja macera a sol i serena durant almenys 40 dies...a finals d’estiu ja la podrem tastar!

Salut i ratafia!

Sortida al Puig Segalar!

http://salvemelterraprim.blogspot.com

Ni oblit, ni perdó!

Ja no puc veure més enllà
dels teus ulls que m'estan mirant,
quants cops hem hagut de callar?
He estat un temps sense pensar
somriures que no tornaran
he estat un temps sense parlar.

No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat,
com jo que sempre el duc
dins el meu cap.
La gent es pregunta
com sóc capaç d'odiar,
si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat.

No tingues por (Obrint Pas)